Els casos de les mineres a Bolívia, les dones de les fàbriques de l’Índia i les treballadores de les empreses tecnològiques a Catalunya han centrat un dels debats del Mobile Social Congress d’enguany. Però són només tres dels espais possibles; en tota la cadena de disseny i producció dels telèfons mòbils hi participen dones que treballen en condicions diferents respecte els companys homes.
A les mines de Bolívia, les dones treballen en condicions molt dures, ens ha explicat la investigadora Isabella Szukits, especialista en temes de transparència i drets humans en la indústria electrònica a Südwind, una ONG d’Àustria. És autora d’una recerca sobre el paper de les dones en l’extracció de l’estany i el zinc a les cooperatives de l’altiplà de Bolívia. “Tot i que al principi és més difícil que les dones treballin a les mines, ja que es considera que porten mala sort, avui en dia n’hi ha moltes que ho fan a través de cooperatives, sense cap seguerat social. Moltes d’aquests dones mineres són dones grans, divorciades o vídues i pateixen malalties associades a l’extractivisme miner. Algunes, fins i tot, han perdut els marits a les mines i n’ocupen el seu lloc“.
Les dones de les mines bolivianes treballen amb estris molt rudimentaris; sense guants ni mesures de seguretat per a protegir-se dels metalls tòxics i moltes vegades han de dormir al ras protegint el material extret de les mines per por que els robin. El seu sou dependrà dels minerals que acabin extraient i del preu que marqui un intermediari davant del qual estan desprotegits.
Les joves de l’electrònica a l’Índia
“Les dones són la immensa majoria en les fàbriques on es munten les peces dels mòbils, i bona part d’elles són joves d’entre 18 i 25 anys”, explica Aneesh Manjunath, Coordinador de Recerca i Formació Jurídica a Cividep (Índia). Aquesta organització de drets laborals duu a terme recerca, formació i defensa de les condicions de treball i de vida dels treballadors dins de les cadenes de subministrament mundials, incloses l’electrònica i la tèxtil.
“La majoria de fabricants diuen que contracten a dones joves perquè tenen les mans més petites i dits àgils”, explica l’Aneesh, “però el cert és que ho fan perquè són més dòcils, no tenen gaire idea dels seus drets laborals i és menys probable que demanin una negociació col·lectiva“. Per aquest motiu, la majoria de treballadores tenen contractes temporals.
Treballar amb els xips i altres peces presents als dispositius electrònics, així com suportar les altes temperatures necessàries per al procés els genera problemes lligats a la salut, també la reproductiva. “Pateixen problemes a la pell, problemes respiratoris, estrès, menstruació irregular…”, explica Manjunath. A les fàbriques índies les dones no accedeixen als càrrecs directius i administratius, copats per homes. També està limitada la seva llibertat de moviment, doncs acaben vivint en precaris dormitoris habilitats pels fabricants, passant grans temporades lluny de casa i patint assetjament. Condicions laborals que per a Manjunath han empitjorat durant els darrers anys: “les empreses busquen treballadors més barats, i afirmen obertament que no ofereixen beneficis ni estabilitat”.
El biaix del tecnopatriarcapitalisme
“El desenvolupament de l’electrònica no és neutre, és fruit d’una aliança entre el patriarcat, el neocolonialisme i el capitalisme”, adverteix Núria Vergés, Doctora en Societat de la Informació i del Coneixement (IN3-UOC) i cofundadora del col·lectiu Donestech.
“Cal mirar la tecnologia amb perspectiva feminista i socialista”, ens explica. Però, perquè volen les dones treballar en el món de l’electrònica? Què hi farien de diferent? “Si les dones poguessin participar més de la presa de decisions en les empreses tecnològiques, l’electrònica serviria també pels seus interessos, ja que fins ara només hi ha la mirada dels homes blancs”.